Gairebé els puc veure, l'ambient tan fred que pesa, el silenci tan dens que no deixa passar ni una mica de llum, i empenyent un carretó de supermercat, on tenen totes les seves pertinences. Se sent com grinyola rítmicament una de les rodes. No somriuen gens. Parlen molt poc. Estan prims i bruts. Avancen molt a poc a poc, s'aturen, continuen, molt a poc a poc. A La Carretera, un home i un nen, pare i fill, morts de gana, de son i de set, es dirigeixen cap al sud, fugint del fred. El món està cobert de cendra, i no hi ha ni un bri d'herba, ni un petit animaló, ni una mica de sol, ni una mica de descans. Ni una gota d'esperança.
El món està cobert pel que sembla un hivern nuclear, a penes hi ha supervivents. Pols, cendra, grisor, mort. Rierols que porten amb prou feines una mica d'aigua, gairebé sempre molt bruta. La majoria d'edificis, el que abans eren vivendes o botigues, estan destrossades, saquejades, i són molt perilloses, perquè atrauen gent que pot passar per la carretera. I la gent, en general, poden ser bons o dolents, però el més segur és que estaran molt desesperats. No van enlloc. No busquen res. Només marxen de llocs i fugen de coses. Cada petit entrebanc significa estar a punt de morir, i les bones notícies només poden voler dir que podran descansar una o dues nits.
La lectura de La Carretera m'ha semblat esgotadora. L'angoixa, la por, la tristesa i la desesperança dels dos protagonistes surt del llibre, com si fos un alè, tot just després de passar la primera pàgina, i ja no us deixarà fins al final de la història. No és un llibre de ciència ficció, tot i que ho pugui semblar, perquè el que li ha passat al món és exactament igual, i tampoc és un llibre d'aventures perquè el que els passa als personatges, una mica, també és igual.
El ritme del llibre és un gran encert. No hi ha capítols, ni aventures ni historietes, ni moments de tensió dramàtica. Es pot dir que la tensió de la història no s'atura ni un moment, però és com de baixa intensitat, i per això esgotadora. Paràgrafs, de menys de mitja pàgina cada un, que corresponen a escenes curtes, de pocs minuts cada una, com un mosaic de moments que va donant forma a la història. Petits retalls de vida i de desesperació, un darrera l'altre, que em donaven la sensació que era jo qui podia marcar el ritme de la història, aturant-me quan ho necessitava, esgotada, nerviosa, continuant allà on ho havia deixat i retrobant un ritme pausat i tens.
Ah! I ara espero amb ganes la pel·lícula!
5 comentaris:
Agonía. Eso es lo que transmite este libro ¿verdad? Y miedo, hay una escena en concreto que aún la recuerdo con pavor si cierro los ojos. Como si la hubiera visto en imágenes.
La película no sé cómo estará, pero lo que es seguro es que el guinista-adaptador y el director se lo han tenido que pasar genial pensando en cómo contar esta genial historia de huída hacia ninguna parte y supervivencia.
La reseña te ha quedado fantástica. Acuérdate que Ottinger hizo la suya para Destripando Terrones. A ver si hago yo la mía.
Buf, és un llibre que he tingut vàries vegades a les mans però aquest panorama bastant apocalíptic sempre m'ha tirat endarrera. I després de llegir la ressenya entren ganes de llegir-lo però aquesta por i angoixa que dieu que transmet em sembla que farà que de moment no m'atreveixi amb ell.
I wish not concur on it. I think nice post. Specially the title attracted me to read the unscathed story.
Good post and this post helped me alot in my college assignement. Say thank you you seeking your information.
Easily I acquiesce in but I dream the brief should have more info then it has.
Publica un comentari a l'entrada