diumenge, 30 de maig de 2010

Le Petit Prince, Antoine de Saint-Exupéry

Aquest és un llibre que de petit recordo haver vist molt sovint per casa. No sé si deuria ser de lectura obligada en algun curs de l'escola perquè recordo que l'exemplar que corria per casa dels meus pares tenia el típic folre de plàstic per protegir-lo, com la resta de llibres de text que fèiem servir. Però la veritat és que no recordo haver-lo llegit sencer mai. La única cosa que coneixia d'aquest llibre eren les seves dues primeres planes amb el dibuix del barret o, si ho preferiu, de la serp que s'ha menjat a un elefant. Així que, tot i ser un llibre ben famós, l'he llegit sense saber-ne absolutament res de res.

I què en puc dir d'ell? La veritat és que no ho sé ben bé. L'emoció que sento quan penso en el llibre és la de tristesa. Tots els personatges que van apareixent al llarg de les pàgines, ja sigui el petit príncep, el propi narrador, els diversos caràcters que es troba el príncep en el seu viatge, tots, estan absolutament sols. I m'atreviria a dir que desesperadament sols, tot i que no se n'adonin. Inclús la rosa amb només quatre punxes del planeta del petit príncep està sola. I aquesta soledat és potser la que motiva el viatge del nostre protagonista per tots els asteroides i planetes que té al voltant. Però el pobre es va adonant que cap de les persones que acaba coneixent l'entenen ni ell les entén a elles, amb el que la tristor que un sent a l'anar passant pàgina darrera pàgina no fa més que augmentar. Finalment, el petit príncep acaba arribant al nostre planeta, al desert i allà coneixerà diversos animals i al narrador de la història, l'únic que és capaç d'entendre una mica al nostre protagonista, ni que sigui d'una manera superficial. Fins que se'n torna al seu asteroide, a cuidar dels seus volcans i de la seva rosa.

En el fons, crec que aquest llibre no és res més que una faula, un conte moral on els animals i les plantes són els qui ensenyen al petit príncep i, per tant a noslatres, algunes de les veritats que amaguen el món i que molt sovint oblidem. I quines són aquestes ensenyances? Coses tant simples com el fet que moltes vegades l'essencial és invisible als ulls o que pel fet de cuidar-nos d'una cosa, convertim aquesta cosa en única. No deixa de ser una mica ensucrat pel meu gust, però no per això no deixa de ser una cosa que val la pena recordar. I potser, el que m'ha acabat agradant més és la capacitat que té el petit príncep de convertir en reals, en la seva imaginació, els dibuixos que el narrador fa per ell. Pot semblar una bestiesa, però no és el mateix que fem nosaltres quan llegim les pàgines d'un llibre? Convertim en reals, per uns instants, les paraules que estan escrites en negre sobre blanc i som capaços de viure i sentir, com si fossin reals, les històries que llegim.

divendres, 14 de maig de 2010

No hay bestia tan feroz, Edward Bunker

No hay bestia tan feroz que no conozca algo de piedad. Ricard III. W. Shakespeare.

A Max Dembo li queden dos dies de presó abans de començar una nova etapa en llibertat condicional. Després de dos anys de vida luxosa com a delinqüent respectat als baixos fons de Los Angeles, la bona sort es va acabar i ara ha passat 8 anys entre reixes. El dia que surt al carrer només té trenta dòlars a la butxaca i el vestit passat de moda tot arrugat. I tot i això, està convençut de començar una nova vida, apartar-se de la mala vida, guanyar-se la vida honradament, poder deixar de patir cada cop que sent una sirena de policia.

Però Los Angeles no és una ciutat amable per a un home en llibertat condicional, i menys si no coneix ningú que no sigui un delinqüent, un drogoaddicte o una prostituta. Aconseguir diners per pagar una habitació de lloguer i unes sabates que no li destrossin els peus, fugir dels vells coneguts que li proposen feinetes per sortir del pas, aguantar els aires de superioritat de les persones decents es converteix en una feina més dura que sobreviure a la presó. Després de tres dies d'aguantar-li la mirada per sobre l'espatlla a l'agent de la condicional, la ràbia pot més que la lleugera voluntat de redreçar la seva vida. Apallissar el grassonet agent de la condicional, robar un cotxe i aconseguir armes, recuperar els contactes i complicitats, preparar robatoris... de sobte activitats conegudes aconsegueixen que Max pugui abandonar l'angoixa de viure atrapat en una vida que no és la seva, que li va gran i alhora petita.

Edward Bunker, l'autor, és de totes maneres el personatge que més m'ha encuriosit de la novel·la. És d'aquells casos en que la solapa amb la informació de l'autor resulta tant o més intrigant que la propia novel·la. Bunker va passar la seva infància entre orfenats i reformatoris, als 17 anys va entrar per primer cop a la presó i va ser presidiari bona part de la seva vida. A la presó va llegir molt, li van regalar una màquina d'escriure, i es va posar a escriure. Més endavant va sortir en llibertat, i es va convertir en un escriptor de novel·la negra i violenta molt reconegut i assessor de cineastes i escriptors. Va morir al 2005. Pot ser que el recordeu per altres atracaments a joieries com la seva interpretació de Mr Blue a Reservoir Dogs segurament representa un homenatge de Tarantino a l'escriptor i la seva obra. Friso per llegir "La educación de un ladrón".

En realitat, la història de No hay bestia tan feroz no té res d'especial. Però és evident des de la primera pàgina que sí que ho és la manera com està explicada. És massa evidentment temptador pensar que és l'experiència en la pròpia pell de l'escriptor el que fa la història tan realista, tan captivadora, tan arrebatadora. Segur que hi ha una part d'això. Però també el llibre construït artesanalment, com Déu mana, seguint tots els patrons del que és i ha de ser la novel·la de lladres i serenos, hi té molt a veure. Un típic plantejament-nus-desenllaç, típica història en tres actes, amb un protagonista al que li escauen a la perfecció tots els tòpics del gènere, l'ambient californià dels 70, el corrent de la vida que arrossega més fort que cap altra força imaginable... Una mica com em passa amb Thelma i Louise: si No hay bestia tan feroz fos una pel·lícula, seria d'aquelles que voldria veure una vegada i una altra.

dilluns, 10 de maig de 2010

Abierto toda la noche, David Trueba

No es tracta d'un dels llibres de la pila (la pila, ja és com si tingués personalitat) dels que tinc per llegir. Un dia entres a una tenda de segona mà i trobes que, amuntegat entre altres, hi ha un llibre de David Trueba.

Fa anys vaig llegir el llibre Cuatro amigos, també d'ell. Potser és l'alè a derrota que traspua, però aquell llibre em va agradar molt. Des de llavors, no havia llegit res més. Així que quan entres a una tenda de segona mà i trobes un llibre d'en Trueba, no tens més elecció que comprar-lo i fer-lo passar pel davant dels altres.

Cuatro amigos volia parlar del pas als 30, en companyia de la família triada, els amics. I Abierto toda la noche parla de la família que hom no escull, aquella on neixes i creixes. I s'assemblen molt per aquest to de final sabut, de l'ineluctabilitat de la vida.

Amb tot, uns personatges amb uns caràcters molt marcats, alguns fins a l'extrem. Pares passius, germans revels, àvies viscudes i adolescents traumatitzats. I després de tot, res no que poguéssim trobar a una o altra llar; a cada món diferent i comprensible que forma cada família. Segurament aquell lloc que és l'últim recurs, a on tornem quan van mal dades, plogui o nevi, obert tota la nit.

dimarts, 4 de maig de 2010

Mothers and Sons, Colm Tóibín

Aquest llibre m'ha arribat a través de l'Anna que a la vegada li va arribar per la recomanació d'un amic seu de llegir-se "A long winter", una de les històries que apareix en aquest llibre. De fet es tracta de vuit relats més o menys breus (entre 10 i 50 pàgines) i d'aquest "A long winter" que ja passa del centenar de planes. I cada un d'aquests relats té com a fil conductor la relació particular que hi ha entre una mare i el seu fill. De vegades, aquesta relació és la part central de la història, com per exemple a "A journey", però en altres és només un teló de fons o una excusa per explicar-te quelcom més, com a "Three friends". I un altre factor comú és la tristesa i melancolia que es desprenen de totes i cadascuna de les pàgines d'aquest llibre on gairebé no hi ha lloc per l'humor. Però a pesar d'això és un llibre que m'ha agradat moltíssim, que està escrit amb un anglès senzill que es llegeix molt fàcilment però que a la vegada et fa viure amb intensitat tot el que està succeint. Enseguida et submergeixes en els relats i sembla que tu mateix estiguis allà, compartint pàgina amb els protagonistes.

Una de les coses que segurament m'ha agradat més és que els relats gairebé mai no acaben. Són una instantània en la vida d'un grup de persones on el que importa no és el que els hi passarà als quadres o si uns podran refer la vida a Dublin o si uns altres trobaran la mare perduda, el que importa és l'instant vital dels personatges, els seus sentiments, els seus temors, les seves culpes.

I finalment, una mica com anècdota, també m'ha agradat reconèixer o sentir propers molts dels llocs per on transcorren els relats. La majoria passen a Irlanda (país de procedència de l'autor) i apart de Dublín s'esmenten llocs com Kilkenny o Drogheda, per on algun cop he passat. I a "A long winter" els fets passen en un petit poble prop de La Seu d'Urgell i els personatges tenen noms com Jordi, Miquel, Foix o Bernat, tot ben proper. En definitiva, una llibre que m'ha agradat molt i ja espero amb ganes tornar a llegir algun altre de l'autor.

diumenge, 2 de maig de 2010

I la festa segueix, Josep M. Espinàs

L'any passat no vaig llegir cap llibre de l'Espinàs, així que durant els darrers nadals, al veure aquest nou llibre a les prestatgeries, no vaig dubtar a comprar-lo, i a mitges a autoregalar-me'l per reis. Es podria considerar com una segona part o una continuació de "Temps afegit" que també duia com a subtítol "Com un autoretrat". Encara que aquest no me l'he llegit, tot dos resulten ser una mena de memòries o recull de vivències i pensaments de l'Espinàs des de que es va jubilar (?). En "i la festa segueix" tracta de tota mena de temes, sempre d'una manera relativament breu que recorda les seves columnes diàries a la premsa. Com és natural, n'hi ha de més i de menys interessants però tots ells estan acuradament escrits i sempre, des de la seva aparent senzillessa, acaben despertant en el lector alguna que altra reflexió. És un llibre per ser llegit amb calma, en petites dosis, tot i que la temptació de seguir lleguint és altíssima, així que inevitablement és un llibre que et convida a una relectura quasi immediata.

Després d'estar un any sense llegir res seu, a l'obrir les primeres planes i gaudir de nou de la seva prosa, em vaig adonar que l'havia trobat a faltar. No se què tenen els seus escrits però el fet és que m'agraden i molt. Us deixo amb un parell de fragments, el primer sobre la sort:

"Voler allò que pots. Això és la sort."

I el segon, sobre els brindis:
"Procurem defensar-nos dels impertinents que volen que entrexoquem les nostres copes. El silenci sempre és millor que el clinc-clinc. Compartir una mirada sempre és millor que compartir un soroll."