Extremely loud & incredibly close, Jonathan Safran Foer

No sé si això és trampa o què, però m'ha semblat que afegir un comentari a l'entrada de l'Anna, de fa més d'un mes, no el veuria ningú i no tenia massa sentit, o sigui que exposo aquí la meva opinió.

Primer, alegria absoluta perquè el blog dóna els seus fruits, ja que estem començant a intercanviar recomanacions i impressions sobre els llibres que llegim, com m'agrada!!

Concretament sobre Safran Foer, diré que el llibre m'ha agradat molt, tot i que els adjectius que em vénen al cap són estrany, exagerat, trist, estrany, estrany...

Em sembla curiós que ni l'Anna, ni el Pere en el seu comentari fessin cap al·lusió a la manera com es presenta el llibre. Vull dir, a tot el joc gràfic que acompanya la història. No ho heu fet perquè creieu que és important la sorpresa? Bé, en tal cas no xafaré jo la història, però sí que diré que és una presentació i un ús de la impressió molt original, tot i que encara estic decidint què contesto a la pregunta que em va fer l'Esteban de si trobava que hi ajudava o més aviat feia nosa.

Pel que fa a la història en sí, us remeto al que en van explicar l'Anna i el Pere. Estic d'acord que el llibre té moltes lectures, i que gairebé és com una nina russa, amb històries dintre de les històries dintre de les històries dintre de la història. Afegiré que he trobat una mica exagerats els personatges, però que m'han captivat, que l'Oskar no me'l crec però que m'encantaria creure-me'l, que l'àvia m'ha fet plorar molt i molt, que la mare, que gairebé no surt, també m'ha fet plorar, i que m'encantaria dir-me Black i que l'Oskar m'hagués vingut a visitar.

Em penso que sí, que us recomano que el llegiu. Gràcies per la recomanació i pel préstec, Pere!

La pell freda, Albert Sánchez Piñol

"La filosofia i l'amor es reserven combats a esferes invisibles. Però la guerra i el genitalisme són un cos a cos únic."

Abans de dir res d'aquest llibre, que crec que ja he dit alguna part citant-ne aquesta frase, he d'explicar per què m'ha agradat. No té a veure amb l'argument o els temes de fons. Té a veure amb el temps; aquest cap de setmana he tingut la oportunitat de tenir unes quantes hores buides, al cel, i les he aprofitat per engolir La pell freda. Ha estat una oportuntiat única, perquè feia anys i panys que no podia destinar el temps a llegir i prou, llegir. Més enllà de les meves consideracions envers el llibre, he de dir que aquesta és la manera, i no cap altre, de viure la obra. Em sap greu perquè mai tinc deu hores seguides per dedicar-me a unes pàgines, que no siguin les del word a la feina o les que continguin conceptes econòmics a la universitat. Però el cert és que el resum d'idees és molt més clarivident quan les tens totes el cap, i no esparcides per incontables mitjes hores d'abans d'anar a dormir.

Dit això, confirmaré que sí m'ha agradat. El que més m'agrada és que m'hagi sorprès que m'agradi. Jo, tot i llegir literatura infantil força sovint (sic!), sóc una crítica atroç amb els llibres de "gent gran". En gran mesura, perquè no són capaços de sorprendre'm.
La sorpresa rau no en l'argument, que és previsible al cent per cent (i crec que és previsible perquè ha de ser-ho, per donar-li sentit a la història que en definitiva se'ns està exposant). És previsible com la vida, perquè la novel·la necessitava ser-ho per a exemplificar el que s'hi va traspuant.

Aquesta ressenya és una divagació mental, talment com el llibre ho és. Potser van ser les alçades que estimulaven la meva capacitat de comprensió, però de veres que he trobat, satisfactòriament, una diversitat de temes diferents, tractats en aquest llibre. La cita que hi ha a dalt de tot n'és una referència ben clara, però és que trobo que considera un bast nombre de temàtiques humanes: la identitat, la passió-possesió (envers les persones, envers les nacions), la capacitat de comprendre, la capacitat estratega, el límit difús entre els emocions i els desitjos, l'espiral anomenada "vida", la ínfima representació que suposa la persona enfront a la redundància aclaparadora dels fets.

Pel que fa a la seva estructura, considero que té un estil força rígid. La veritat és que al principi em va costar una mica llegir-me'l. És d'aquells llibres als quals has de parar atenció per no perdre detall; no tant del fil argumental, com del que s'està coent al fons de l'olla, en aquelles línies. És una versió dura del que seria un Coelho, il·lustrador de pensaments profunds amb exemples fàcils. No obstant, a mesura que avançava la lectura i tenia present la "dificultat" afegida que calia tenir en compte, tot era fàcil i més embolcallant, en definitiva. Per tornar-se'l a lllegir, vaja.
La descripció és, al meu parer, totalment encertada; senzilla i concisa, gens recargolada ni embafadora.

Simplement, cal llegir-lo. Si pot ser, en un cap de setmana, per sentir-lo. Per trobar-hi els quès. Perquè me n'adoni si és cert que fer tants kilòmetres en tants pocs dies em fa ser una crítica benevolent...

El Visitant, Eric-Emmanuel Schmitt

L'altre dia vaig anar al teatre. El Llibertí, d'Eric-Emmanuel Schmitt, us la recomano vivament. Arrel de l'obra, em van venir ganes de rellegir El Visitant, la primera obra de l'autor.

És molt curta, i es llegeix en poca estona. Tota l'obra succeeix en una nit, a Vienna, just després de l'ocupació dels nazis, a casa de Sigmund Freud, la nit que la Gestapo s'endú la seva filla Anna per interrogar-la.

Freud, malalt, desesperat, cansat i trist, rep una visita d'un personatge impossible. Un boig, vestit d'esmòquing, que diu que és Déu, i que en el moment potser més delicat de la vida de Freud el posa davant del mirall, davant de les seves teories i de la seva ferma creença atea.

A partir d'aquí, tot queda a les mans del guió àgil i intel·ligent. La subtilesa, el dubte, les paraules ben trenades, la lògica implacable de la mà de la desesperació més absoluta i l'absurd més terrible, en un moment negre de la història d'Europa.

El teatre de l'altre dia i la relectura d'aquesta obra m'han fet agafar ganes de buscar les novel·les de Schmitt.

Us deixo la referència, perquè crec que pot ser complicat de trobar: http://llibresindex.com/llibresindex/node/429

Harry Potter i el calze de foc, Joanne K. Rowling

Sembla mentida però només llegeixo literatura infantil. No té a veure amb les meves capacitats mentals, tot i que he de dir que els Potters són de consum ràpid i digestió lleugera certament, sinó més aviat amb les meves capacitats temporals. I és que no tinc temps per a res, i precisament Harry Potter i el calze de foc no és un llibre de 300 pàgines, ni de 500... sinó més aviat de 700, que per a mi suposen tot un repte equilibrístic! Però després d'unes quantes nits anant a dormir més tard del que caldria, ahir finalment vam donar l'estocada final a la presa.

El cert és que no fora just que tingués menys o més grandària: he gaudit molt amb aquest llibre, la veritat, malgrat que se m'hagi fet tant i tant llarg. Totes les petites trames, lligades o no a l'argument principial, et fan anar saltant ara sí i ara també per cadascun dels passos que segueixen els protagonistes.

Tot i que ja vaig veure la pel·lícula, i que recordava moments molt mítics, el llibre no m'ha deixat de sorprendre pels petits matisos i sobretot pel que deia les històries paral·leles: potser és que la meva memòria no està en el seu millor moment, però hi havia un munt de petites coses que no n'era conscient i me les he anat trobant a mesura que avançava el llibre. Potser és que resumir en versió cinematogràfica tota aquesta teca, requereix d'un bon bisturí per afinar els contorns.

El final és un cop d'efecte molt bo, i et deixa amb aquell regust agredolç que em fa pensar que fora convenient anar a pel cinquè de la Rowling...

Després de tot, tenia raó l'Eva quan deia que aquest era el millor de la saga... Tot i que encara me'n falten per llegir. Però potser em prendré un temps lliure i tornaré a les novel·les de "gent gran", que per aquí hi ha qui ja ha deixat lliure La pell freda... :)

El niño con el pijama de rayas, John Boyne

El mateix dia, dues persones en qui tinc molta confiança em van recomanar aquest llibre. I el vaig passar per davant d'El llibre, i d'altres recomanacions que tinc pendents perquè: u, la segona persona que me'l va recomanar l'acabava aquell dia i me'l va deixar, i dos, és un llibre curt i de lectura ràpida.

Si llegiu l'edició catalana, es veu que el que hi diu darrera xafa tota la història. La versió castellana té una contraportada molt curiosa, que només diu que no poden dir res del llibre perquè es gaudirà molt més la lectura si es va descobrint a poc a poc. No sóc qui per contradir aquesta opinió de l'editor!, de manera que tampoc explicaré gaire, no fos cas.

Només diré que la història està explicada des del punt de vista d'un nen de 9 anys, en Bruno, i que el relat és entorn el fet que ell i la seva família es muden de la casa d'un barri ric de Berlín, i com li costa d'adaptar-se al nou entorn que li toca viure.

Penso que especialment l'Anna gaudirà de la lectura d'aquest llibre. Però a totes us el recomanaria amb molta alegria, crec que val molt la pena, i com que és curt i intens, deixa molt bon sabor de boca.

Arthur i George, Julian Barnes

Hi ha una cosa que faig quan tinc hores sueltes per Barcelona que és entrar a una llibreria i mirar llibres, i escollir-ne un i comprar-lo. Ho prenc com una decisió molt trascendent, i sovint n'agafo un, després el deixo, perquè en trobo un altre que m'agrada més, etc. Fa com dos anys que diverses vegades Arthur i George quedava finalista, però n'acabava comprant un altre.

El passat Sant Jordi, aquest va ser el llibre que em vaig regalar a mi mateixa, i vaig pensar, per fi!, però fins ara no havia tingut temps d'agafar-lo. El cert és que amb tanta expectativa creada, em feia una mica de por que em decebés.

Doncs bé, de cap de les maneres.

Aquesta és una novel·la basada en fets reals (sabeu que és la meva debilitat!, aquesta línia tènue que separa el que va passar, del que podria haver passat, o del que m'agradaria que hagués passat). L'Arthur és Sir Arthur (Conan Doyle, of course), i en George és George Edalji (es pronuncia Àidalji!), un advocat de Birmingham, fill d'una escocesa i un parsi, rector d'una parroquia de poble.

No explicaré gaire més, però sí el que una cerca del nom Edalji a la Wikipèdia us pot aclarir: en George va ser injustament acusat i condemnat per mutilar animals i escriure cartes anònimes, i el famós escriptor va defensar-lo. Aquesta és la trama principal del llibre, però s'hi barregen altres coses, la pròpia vida de Conan Doyle, l'Anglaterra de principis del s.XX, en dos ambients totalment diferent, Londres, la vida cosmopolita, d'èxit, dels gentlemen de Doyle, i la vida rural, als Midlands, de la família humil d'Edalji.

Des del principi de la novel·la, els dos personatges enamoren. Fins i tot els personatges secundaris, l'advocat d'Edalji al judici, el pare d'Edalji, el secretari de Conan Doyle, estan molt ben construits (o re-construits). I és una bona aproximació a la biografia de Conan Doyle, que sospito que deu ser d'allò més interessant.

La traducció catalana té alguns errors (paraules repetides, alguns errors tipogràfics), però trobo que està ben aconseguida. Que ja és d'agraïr.