dilluns, 14 de gener de 2008

Contes contes contes

Una ressenya triple, perquè se m'acumules els llibres i no dono a l'abast.

Aquest gener he llegit tres llibres de contes:

L'illa dels Maians, Quim Monzó

Crec que aquest és un dels reculls menys coneguts de contes d'en Monzó, que, vagi per davant, m'encanta. Quan en Quim Monzó va fer el discurs tan i tan lloat a la Fira de Frankfurt, tothom en cantava excel·lències. I jo pensava, no entenc res. Trobo aquest discurs fantàstic, com trobo fantàstiques la majoria de coses que escriu en Monzó, i no me les envien 10 cops per correu electrònic. En fi, suposo que és allò de si les coses són o no són mediàtiques. Què vols fer-hi.

L'illa dels Maians conté una vintena de contes, de format estàndard (al voltant de les 10 pàgines, un personatge principal, etc), però gairebé tots em van acabar per sorprendre, d'una manera o altra. Els contes són frescos i lleugers, trobo, i els girs (esperats i inesperats, que hi ha de tot una mica) els escauen bé. Els personatges i les situacions són retrats irònics o directament sarcàstics de la realitat, de les relacions entre les persones...

Vaig devorar els contes, un darrera l'altra, gairebé sense digerir ni mastegar, reconec que vaig ser una mica golafre. Però és que era impossible parar! I no, encara no sé on és l'Illa dels Maians.

I com que ja hi era posada,

Mil cretins, Quim Monzó

Vaig continuar amb aquest Mil cretins, que en Quim Monzó va presentar aquest any passat. Amb el seu sentit de l'humor tan particular, jo li vaig sentir publicitar el llibre dient tot seriós a Catalunya Ràdio, en una entrevista amb l'Antoni Bassas, que el llibre era igual, que no en volia explicar res, però que volia que quedés molt clar que ell té una perversió secreta que consisteix en que quan veu un vellet o velleta pel carrer, els fa un cop al bastó perquè caiguin. Ho explicava a continuació d'opinar sobre la suposada polèmica sobre si la literatura catalana és la que s'escriu en català o si s'hi han d'incloure aquells escriptors que escriuen en altres llengües però ho fan a Catalunya. És a dir, la necessitat mediàtica de generar un escàndol, una polèmica, encara que sigui totalment inventada o fora de lloc, per tal d'amagar el que importa de veritat, la cultura, els llibres, els escriptors.

De Mil cretins he llegit que és un recull de contes bastant diferent a l'estil que sol usar en Monzó, i n'he llegit que és un llibre trist. Què voleu que us digui. Sí. Alguns dels contes són tristos, alguns són molt tristos. Altres no. Però tots són molt bons, i en certa manera, còmics. Especialment els de la primera part, els he trobat deliciosos. És cert que si bé en l'Illa dels Maians els contes giren entorn un personatge, és com si a Mil cretins girés entorn una situació. Els personatges de Mil cretins estan molt més indefensos, sembla que no puguin fer res, estan atrapats en aquestes situacions, i no tenen la lleugeresa que deia que tenen els Maians per fer girs. No en tenen ni una mica. No hi poden fer res!!! per això, potser, és pel que s'ha dit que era un llibre trist, tot i que en Quim Monzó diu que no ho és. La dona que fa dissabte per desempallegar-se de tot el que té a veure amb ell; l'escriptor que es veu abocat a una relació complicadíssima amb un altre escriptor jove per haver respost el títol del seu llibre a la pregunta "darrer llibre que ha llegit?"; el fill que va alternant, un dia a l'asil, a veure els pares molt malalts, un dia a la casa on havia estat nen, a veure les coses omplir-se de pols i buidar-se de vida; i tants d'altres.

I tenia per casa

T'estimo si he begut, Empar Moliner

Si sou seguidores de la Moliner (jo ho sóc), riureu com unes boges amb aquests contes. Els pobres personatges dels contes de l'Empar Moliner són com marionetes que ella fa ballar, se'n riu, fa que ens en riguem amb ella fins que ens adonem que estem rient de nosaltres mateixos. Personatges tòpics tractats amb enginy, i personatges més subtils, que miren de fer la seva en les situacions en els que els trobem, i se'n surten com poden, però sempre de manera molt i molt divertida. Amors desesperats, baralles inevitables, feministes ridícules, divorciades espantoses, no us treureu el somriure de la boca. Tot molt políticament incorrecte, he de dir. Com m'agrada.

3 comentaris:

Anna ha dit...

Uooo!! T'estimo si he begut em va encantar!! l'Empar és tan crack!! Quina dona!

D'en Quim Monzó no n'he llegit gaire cosa, tot i que sempre he tingut curiositat, a veure si ara trobo aquests magnífics contes i el disfruto!

e. ha dit...

Monzó clàssic dels contes!

No sé si he llegit els Maians: fa temps ma mare em va regalar per Sant Jordi el recull de contes, que conté 3 o 4 llibres seus fins al moment (crec que fins abans de "Guadalajara").

Mil cretins resta pendent per llegir. Jo no crec en els contes tristos, penso que les lectures són tristes, els punts de vista. Encara recordo un conte del Monzó que vam ressenyar a classe, on la veu era un nen petit explicant que sa mare havia estat morta per son pare. Espectacular.

L'Empar no l'he llegit mai, tot i que ja n'he sentit glòries i glòries... a veure qui me'l deixa ;)

eva ha dit...

Típic conte boscanita, sí, sí, crec que tots els alumnes del Boscà vam llegir-lo, en un moment o altre. És brutal.