Matadero Cinco, Kurt Vonnegut

o La cruzada de los niños

"- Entonces no erais más que niños, pero no lo escribirás así, claro.[...] Pretenderás hacer creer que erais verdaderos hombres, no unos niños, y un día seréis representados en el cine por Frank Sinatra, John Wayne o cualquier otro de los encantadores y guerreros galanes de la pantalla. Y la guerra parecerá algo tan maravilloso que tendremos muchas. Y la haran unos niños como los que están jugando arriba. [...]
- Mary- dije-, no creo que nunca llegue a terminar ese libro [...]. Sin embargo, si algún día lo termino, te doy mi palabra de honor de que no habrá ningun papel para Frank Sinatra o John Wayne... Y además-añadí-, lo llamaré La cruzada de los inocentes.
Después de eso, Mary O'Hare fue amiga mía."

Kurt Vonnegut va ser a durant la segona guerra mundial a Europa, va quedar desamparat darrera les línies enemigues, va vagar perdut uns quants dies, va ser capturat pels alemanys, va ser empresonat a la nau número cinc de l'escorxador de Dresde, va sobreviure al bombardeig aliat sobre la ciutat, i després va ser obligat a treballar apilant i cremant cossos dels soldats americans morts. Al primer capítol de Matadero Cinco explica a mode de pròleg novelat, tot d'intents d'escriure el llibre sobre Dresde. D'aquí és el fragment que us copio a dalt.

I llavors és a través de Billi Pilgrim, l'antiheroi que havia promès a la Mary, que es relaten els fets. Billy va a Europa, a la Guerra. Divaga un temps fugint després d'un atac, fins que és capturat pels alemanys, és empresonat a la nau número cinc de l'escorxador de Dresde, sobreviu al bombardeig aliat sobre la ciutat, i després és obligat a treballar apilant i cremant cossos dels soldats americans morts.

Però les etiquetes no us enganyen: és un llibre de ciència ficció. Billy Pilgrim viatja pel temps i és abduit per uns extraterrestres, del planeta Tralfamadore. Que com encaixa una cosa (la ciència ficció) amb l'altra (un relat sobre els horrors de la segona guerra mundial) no m'ho pregunteu a mi, que no m'ho podia creure quan vaig llegir la ressenya que va motivar la lectura d'aquest llibre. El millor que podeu fer és desxifrar-ho vosaltres mateixos.

Els tralfamadorians hi veuen en quatre dimensions, i per ells el temps té un significat diferent, no existeix abans o després, i tots els moments són alhora, i ensenyen a Billy que la mort no és important, ja que tothom està viu per sempre, en alguna banda. Una cosa que m'ha fet molta gràcia és que expliquen a Billy que ells veuen els éssers humans com si fossin cent-peus enormes, com tot de cossos humans enganxats: per una punta del cent-peus és un bebè, i per l'altra és un home vell, i entremig, totes les coses que li han passat per la vida.

Els viatges en el temps de Billy Pilgrim, com si fossin flash-back, fan que la història transcorri de manera molt àgil, i que anem coneixent i comprenent el personatge i la seva història com si fos a mode de capes, com una ceba, en lloc de fer-ho linealment. Els constants salts en el temps fan que Billy no sempre estigui en l'estat d'ànim o d'atenció que es correspon en cada moment, per això és un personatge més aviat grisot, aturat, conformat, que veu com la seva vida transcorre com si ell no hi pogués intervenir. O potser és l'horror de tot el que ha vist i li ha passat que el fa un personatge absent, no n'he acabat de treure l'entrellat.

Crec que Matadero Cinco és un llibre que permet moltes lectures, jo de moment, m'he quedat amb la primera, potser la més entretinguda i més superficial. Però estic segura que si el rellegís hi trobaria molts detalls que m'he perdut entre línies...

Per acabar, hi he trobat tres referències a llibres, dins la història, que m'encantaria compartir.

La primera és sobre un llibre visual:

El mejor esbozo, o por lo menos el más bonito, fue el que escribí en la cara posterior de un rollo de papel de empapelar.
Utilicé los lápices de mi hija; un color diferente para cada una de las principales situaciones y caracteres. La historia empezaba en un extremo del rollo de papel y terminaba en el otro, de modo que el meollo ocupaba todo el centro. Y la línea azul se encontraba con la roja, para después cruzarse con la amarilla, que, por fin, se acababa cuando el tipo representado por la línea amarilla moría. Y así todo. La destrucción de Dresde, por ejemplo, estaba representada por una acotación vertical de color naranja que era cruzada por todas las líneas que continuaban aún con vida, algunas de las cuales incluso se salían por el otro lado.

La segona són la colla de llibres de ciència ficció que llegeix en Billy, històries de ciència ficció de la més freak; i el seu maltractat escriptor, Kilgore Trout, que treballa venent diaris i alucina de que algú se les hagi llegit. Sempre m'ha impressionat que dins una història es parli de llibres que no s'han escrit, però que es podrien escriure... hummmm... em fa pensar molt.

I la tercera, que li encantarà al Pere, són els llibres tralfamadorians, que estan formats per multitud de frases curtes, urgents i intenses, que els tralfamadorians llegeixen totes alhora, i que no aporten una història amb principi i final, sinó la profunditat de molts moments meravellosos vistos tots a la vegada.