diumenge, 27 de gener de 2008

Memoria de mis putas tristes, Gabriel García Márquez

No sé si tinc gaire esma de fer aquesta ressenya. Per una banda, sóc arribada de viatge (sí, aquesta ha estat una lectura de "vol"), per tant estic cansada. Per altra banda, llegir aquest llibre comporta pensar que cal rellegir-lo d'aquí a 20 o 40 anys, i veure si s'hi troben més complicitats, si es desvetllen alguns entre línies.

No hi ha llibre de García Márquez que no em pugui agradar, així que seré breu amb aquest comentari, també per ser justa amb les 109 pàgines que té.

Ressenyo doncs dues frases que crec que copsen els dos temes del llibre:

(...) uno de los encantos de la vejez son las provocaciones que se permiten las amigas jóvenes que nos creen fuera de servicio.


La vellesa en primera persona, i el apunt constant a la sexualitat durant la vida. I per tant, també a la vellesa.
Malgrat tot, no podia encaixar la cara de "El Gabo" a la primera persona d'aquest llibre, i no he cercat pas informació per si forma part de la seva biografia fora de "vivir para contarla" (pendent de llegir).

A las diez de la noche, tembloroso y con los labios mordidos para no llorar, fui cargado de cajas de chocolates suizos, turrones y caramelos, y una canasta de rosas ardientes para cubrir la cama. La puerta estava entreabierta, las luces encendidas y en el radio se diluía a medio vvolumen la sonata número unos para violín y piano de Brahms.


I l'altre gran tema, l'amor. L'amor que volem, que no hem tingut o que enyorem. O més simple, com es pot enfollir a qualsevol edat.
El millor de García Márquez és que mai saps ben bé quan estàs a la banda real o la banda de la fantasía, i ho va desgranant ara sí i ara també, amb cada acció ordinària que fa succeir.
Potser per això, arribats a un moment no me'l creia fent segons quines coses, i més senzillament pensant segons quines coses. No obstant, com crec que era un llibre que tocava bé de peus a terra pel seu argument (tot i que hi ha qui pensarà que aquesta és la part fantasiosa precisament), tenia unes ganes tremendes d'acabar les 109 pàgines i trobar-me amb el desenllaç esperat.

Si no heu llegit mai a l'autor, potser no us recomanaria aquest llibre, perquè pot ser que no us enganxi totalment. A mi em va tornar boja "Crónica de una muerte anunciada", que podria ser una bona opció.

1 comentari:

eva ha dit...

Jo tinc el Vivir para contarla acumulant pols a un ritme superior al que jo acumulo ànims per agafar-lo. Però ja hi arribarem.

He sentit a dir que las putas tristes fluixeja, tot i que a mi em passa una mica com a tu, que el Gabo m'agrada. A veure si m'animo!