diumenge, 13 d’abril de 2008

Hacia rutas salvajes, Jon Krakauer

¡Recuerdos desde Fairbanks! Esto es lo último que sabrás de mí, Wayne. Estoy aquí desde hace dos días. Viajar a dedo por el territorio del Yukon ha sido difícil, pero al final he conseguido llegar.

Por favor, devuelve mi correo a los remitentes. Tal vez pase mucho tiempo antes de que regrese al sur. Si esta aventura termina mal y nunca vuelves a tener noticias mías, quiero que sepas que te considero un gran hombre. Ahora me dirijo hacia tierras salvajes.

Al 1990, Chris McCandless tenia 22 anys, s’acabava de llicenciar i tenia una relació d’incomunicació i retrets amb els seus pares. De manera que va fugir. Va donar tots els diners que tenia a Oxfam, i va marxar a viure sense sostre i sense rumb pels Estats Units. Feia servir un nom fals i buscava viure la vida, sense lligams i sense responsabilitat, fent amistats superficials amb gent arreu del país.

Però després d’un any i mig de viatge, sentia la crida del bosc, com el seu admirat i rellegit Jack London, i necessitava emprendre la seva aventura salvatge. Se sentia cad cop més i més fascinat pels relats de la naturalesa d’Alaska, i volia anar cap al Nord. El fragment que teniu a l'inici és el que va escriure en una postal al seu amic Wayne, un dels pocs amics que havia fet durant l'any anterior amb qui mantenia el contacte regularment.

Chris se sentia fascinat per London, Thoreau, Dickens. Escrivia un diari en tercera persona i es feia anomenar Alex. Potser fugia d’ell mateix. Però quan va decidir anar a Alaska, a l’abril de 1991, crec que ja no fugia, em penso que més aviat buscava. Quatre mesos després d’haver-se internat als boscos, uns caçadors van trobar el seu cos. S’havia mort de gana.

Jon Krakauer és un alpinista que col·labora en revistes d’escalada i muntanyisme, i al que van encarregar un reportatge sobre la curiosa historia de Chris. Després de l’article, en Jon va continuar obsessionat i intrigat per la personalitat, pel misteri i pels detalls de la història de McCandless. I el resultat d’haver dut endavant més i més recerca al voltant del cas és aquest llibre, en el que s’hi barregen el testimoni dels que van coincidir amb Chris (o Alex) en algun moment del seu viatge, les pròpies experiències de muntanya de l’autor, les descripcions dels grans paratges d'Alaska i les referències literàries a les grans novel·les que van ser tan importants en la vida de Chris. A la motxilla que duia quan es va internar als boscos, el més pesat que hi duia eren els llibres, llegits, subratllats, marcats, viscuts. I amb això i el seu enginy va sobreviure durant quatre mesos al mig del bosc.

Chris no estava perdut. Havia establert el seu camp base en un autobús abandonat al mig d’una ruta de caçadors, equipat amb una llitera per servir de refugi d’emergència a caçadors i caminants. Tenia un tractat de botànica sobre plantes comestibles i un petit rifle de caça. Volia viure al bosc.

La lectura d’aquest llibre m’ha fet canviar mil cops d’opinió. De pensar que es tractava de la típica història del típic noi que fa el típic viatge pels típics motius, a sentir una gran admiració per ell, a sentir molta llàstima, i al final, a pensar que era un noi apassionat, que va arriscar la vida (com tants d’altres l’arrisquen, sobre una moto, amb les drogues, o a la muntanya) i que li va sortir malament. M’adono que és difícil mirar a la vida d’una persona i no jutjar-lo. És difícil explicar l’aventura de Chris sense prendre partit i sobretot sense una certa superioritat moral, pel poc respecte per la pròpia vida, pel tuf d’egoisme de les seves decisions, per les lliçons que sembla que pretengui donar, pel menyspreu que sembla que Chris té per la vida convencional (és a dir, la teva). D’aquí totes aquestes sensacions contradictòries. Però Jon Krakauer ho ha fet, l’ha explicat sense jutjar-lo, i al final ha aconseguit que jo també ho fes.

Per acabar, us deixo amb una foto que he buscat per internet, i de la que parla el llibre. És en Chris, segurament la darrera foto que es va fer, i a la nota que té a la mà, hi diu: "I have had a happy life and thank the Lord. Goodbye and may God bless all!"

11 comentaris:

Anna ha dit...

Uou!!!

Sembla realment interessant aquest llibre!! Si que és cert que quan trobes gent tan transgressora sents com una mena de rebuig, que et fa jutjar-los, pensant que la seva opció potser no és l'encertada, però és la seva no?? Ara m'ha agafat curiositat:P:P Quan vinguis a casa me'l podràs deixar??jeejje

e. ha dit...

quina història tan diferent... em recorda a una que van dur al cine, d'un paio que va decidir que volia viure entre óssos, i se'n va anar amb una càmera de filmar a viure l'experiència.

Dissortadament, va acabar mort.

el_situacionista ha dit...

Bien interesante que suena el libro. Me interesa sobretodo eso de que perdió la cabeza por culpa de Thoreau.

Gemma ha dit...

El recomanes? Estic començant a fer llista per sant Jordi :)

eva ha dit...

Anna, ho sento, però de nou era un llibre prestat, que per tant no et puc passar. I sí, era la seva, i això era tot el que importava.

e., aquesta que explico també l'han dut al cine. Potser podríem fer-hi una escapada, no?

situacionista, explícame qué pasa con Thoreau.

Gemma, i tant! Sobretot a algú amb gust per la natura i l'escalada. Em penso que el pots posar a la llista sense problemes. Ah, i evidentment, esperem la teva opinió!!

I el Pere? que no opina? ;)

Pere ha dit...

Doncs el Pere realment no pot opinar. No he llegit el llibre i no he vist la pel·lícula, amb el que tota la informació que tinc al respecte és la teva ressenya.

És cert que la primera impressió que tinc del personatge és de rebuig. Perquè? Realment no ho sé. Potser és pel fet que tinc la sensació que realment ell no va decidir que volia fer ni com volia viure, sinó que més aviat es va deixar endur per un rampell infantil inicial que després va anar creixent com una bola de la que no podia escapar. Potser és pel fet que tinc la sensació que era incapaç de destriar la realitat en la que vivia de la realitat literària dels seus escriptor de capçalera del s.XIX. Potser és que per mi la veritable crida del bosc, de la Terra, no és deixar de ser el que som. Nosaltres també som el bosc, la crida està dins nostre. Diguem les coses pel seu nom: una cosa és la búsqueda d'emocions, la descàrrega d'adrenalina, la tria conscient d'una determinada activitat de risc. I una altra és la recerca del propi jo, la nostra actitud davant els reptes de la vida del S.XXI, viure tranquils amb la nostra pròpia consciència. Triar i decidir lliurement, sense enganyar-nos a nosaltres mateixos.
I la sensació que tinc és que en Chris no fa ni una cosa ni l'altra.

Gemma ha dit...

Ok! El poso a dalt de la llista!
Per cert, Jon Krakauer és l'autor de la "febre del cim", oi? Em va agradar molt, segur que també m'agrada aquest...
Moltes gràcies per la recomanació :)

Esteve ha dit...

bones, la primera particiapció en aquest bloc... mira que els llibre i jo... però al final veurà com cada tarde, cada nit i a casa instant hi ha algú al costat que devora els llibre i mels explicar... en fa pensar que comença a ser hora d'apartar una mica les revistes i retrobar els llibres...
Doncs si l'autor d'aquest llibre es l'autor de "febre del cim" que recomano llegir molt...

eva ha dit...

Benvingut, esteve!!!

brufus ha dit...

YEAH!!!!

No he llegit el llibre...Però si que he vist la pelicula "Into the wild".

En kalessin, alguns el coneixeu, va recomenar-me tant la pel·lícula com la BSO i val a dir que ambdues són genials.

Quan vaig acabar-me-la, tenia unes ganes irrefrenables de fer el mateix, agafar la motxi i l'aïllant i perdrem pel món... Subscric al 100%, però, el que diu l'eva :"De pensar que es tractava de la típica història del típic noi que fa el típic viatge pels típics motius, a sentir una gran admiració per ell, a sentir molta llàstima".

Si voleu una mostra de la BSO Eddie Vedder - Guaranteed-

Marchelo ha dit...

Bones, he trobat el teu bloc buscant informació sobre Into the wild, molt interessant el debat. justament ahir vaig escriure al meu bloc de cine un comentari sobre la figura del McCandless, perquè és curiós veure els sentiments contradictoris que provoca. a mi personalment és un personatge que em fascina motlísim.

estàs invitat a passar-te pel bloc!! www.marcheloswei.blogspot.com

salutacions!!