dimecres, 9 d’abril de 2008

Harry Potter i Les relíquies de la Mort, Joanne K. Rowling

En realitat hauria de titular el comentari HarryPottersisisetaixísenserespirar, perquè és com he llegit els dos darrers llibres. El sisè, en realitat, és rellegit. Vaig començar el setè, i em vaig adonar que no m’estava enterant de res. Què dius que era, un horricreu? On dius que en Voldemort havia amagat no sé què? De què anava, allò de la baralla amb la Bel·latrix? Qui era, al final, el mig Príncep? Clar, ja de per sí el conte no dóna per moltes floritures, si a sobre no recordes els antecedents, és un desastre. Així que vaig haver de refer part del camí ja traçat. Qui no té cap ha de tenir cames, com se sol dir.

No explicaré gaire del llibre, perquè ja sé que alguns dels col·laboradors del blog tot just estan per començar la cinquena entrega, i no vull xafar la història a ningú. Diré que per sort, l’autora va entendre a partir del cinquè llibre que no era necessari que cada un fos més llarg que l’anterior, i tant El misteri del Príncep com Les relíquies de la Mort són més fàcils d’empassar. Diré que a Les relíquies de la Mort li sobren 200 pàgines ben bones, en la part central, la història es torna erràtica i sembla que no trobi la manera de desencallar-se, però per sort (allò que deia en un altre comentari de que l’autor s’adoni de l’avorriment abans que el lector) un cop de timó en el moment adequat redreça el rumb i encara la lectura cap al final tan i tan esperat de la saga Potter.

Què, que si el final queda ben resolt? No diré com acaba, tot i que està clar que acaba bé. Massa bé pel meu gust, em refereixo a tot amb la seva cirereta i colofó al final de cada cosa, però suposo que l’autora devia estar pensant en les persones que no tenen 29 anys quan llegeixen llibres infantils. Però sí. Ben resolta la trama, cap fil per lligar, molts i molts detalls referents a tots els altres episodis, algun que altre tomb argumental, tot molt decent i decorós, un final en tota regla. Poques sorpreses però ben mesurades i ben treballades.

Ara: em penso que dos Potters seguits ha estat una mica de sobredosi. Al final començava a empatitzar amb el professor Snape i la tírria que li té al Harry.

1 comentari:

e. ha dit...

Sí que és una mica xutat 2 Potters de cop...

Merci per no desvetllar cap misteri :)