Ébano, Ryszard Kapuscinski

En la realidad, salvo por el nombre geográfico, África no existe.

Crec que em sento una mica com es devia sentir Kapuscinski a l’hora d’escriure El Emperador. Revisant les notes, les transcripcions de les entrevistes i pensant... si està tan ben dit, què hi puc afegir jo? El que vull dir és que no sé com fer aquesta ressenya. M’agradaria que l’Aina fes unes bones pizzes casolanes, seure al voltant d’una taula amb unes cerveses i començar-vos a llegir fragments d’Ébano, mentre us explico què va significar cada un en el moment que el vaig llegir.

Jo vaig llegir Ébano al Senegal, pausadament i mentre viatjava de Vélingara a Oussouye, després a Dakar, tornava a Oussouye i després m’estava uns dies a Vélingara. Si tanta gent n’ha dit que és un llibre per viure l’Àfrica des del sofà de casa, jo en diré que al Senegal va ser un meravellós company de viatge. Em recordava aquella persona que trobava tan a faltar per compartir les curiositats i les anècdotes. Algú que tot i no ser-hi, compartia en certa manera amb mi el viatge. Kapuscinski em va fer somriure de complicitat durant pàgines senceres. Perquè descrivia exactament aquella anècdota de la primera setmana al mercat, o la de l’autobús amb el que vam arribar a Ziguinchor, o de la festa d’ahir a ple sol, que no sabem d’on va sortir ni on va anar a parar, esfumada, un cop acabada sense que entenguéssim què la finalitzava ni què l'havia començat.

En un instante, la calle se llenó de gente, que no tardó ni un segundo en formar un círculo. Luego, todos se pusieron a bailar. No sé de dónde habrían salido los niños. Llevaban unas latas vacías que golpeaban ahora, marcando el ritmo. De hecho, lo marcaban todos, batiendo palmas y arrastrando los pies según los pasos de la danza. La gente había despertado de su letargo, su sangre había empezado a fluir y el vigor se apoderó de ella. Se veía hasta qué punto la danza divertía a todos, lo contentos que estaban de haber descubierto vida en su interior. Algo había empezado a suceder en aquella calle, en su medio, dentro de ellos mismos. […] De repente, todo el barrio se había puesto a bailar, a marcar el compás y a divertirse, ¡en la peor, en la más tórrida y mortífera hora del mediodía!

¿Divertirse? No, se trataba de algo distinto; de algo más, algo mucho más sublime e importante. Bastaba con fijarse en los rostros de los danzantes. […] Había en ellos una firme determinación y se notaba que comprendían la importancia de un momento en el cual podían expresarse a sí mismos y dar testimonio de su presencia y participación. Inactivos y superfluos durante días enteros, de repente se volvían visibles, necesarios e importantes. Existían. Creaban.

[…] Finalmente, ya cansado, terminó, y con un gesto de la mano, dio las gracias a los bailarines. Éstos se detuvieron, se ajustaron la ropa y se pusieron a enjuagarse el sudor. Hablaban, intercambiaban opiniones y reían. Luego empezaron a dispersarse, a buscar la sombra y a desaparecer en el interior de sus casas. La calle volvió a sumirse en el vacío tórrido e inmóvil.

Us diré que llegiu Ébano perquè us farà veure l’Àfrica amb una mirada molt humana, plena de dubtes i infinita curiositat. Amb una miqueta, la justa, d'ironia envers les coses incomprensibles que hi pasen. Us diré que si us interessa una visió periodística  poc convencional, diguem-ne, de conflictes més o menys coneguts per nosaltres hi trobareu molta informació. Us diré que el llegiu, perquè si voleu saber com és un baobab o com és un mosquit o com és la calor o la por o com de grossos poden ser els escarbats de l’habitació de l’hotel ho aprendreu. Acostar-se a la realitat o a la mentalitat africana? No ho sé. Jo crec que Kapuscinski tampoc ho pretenia. Em penso que era molt més modest que tot això. Em penso que s'acontentava amb acostar-se a la realitat i a la mentalitat de les persones amb qui ell es topava, i segons com, això em sembla molt important. Sobretot perquè ho aconseguia. I el cert és que si vas tan lluny, aconseguir això és una gran proesa. 

Este no es un libro sobre África, sino sobre algunas personas de allí, sobre mis encuentros con ellas y el tiempo que pasamos juntos. Este continente es demasiado grande para describirlo. Sólo por una convención reduccionista, por comodidad, decimos “África”. En la realidad, salvo por el nombre geográfico, África no existe.

Com amb El cor de les tenebres, m’adono que la meva fascinació per aquest llibre està enormement influïda pel moment de la seva lectura. Tanmateix, m’agradaria que emprenguéssiu aquest viatge, de la mà d’aquest incansable buscador i descobridor de miratges i de somnis i de tradicions i de visions que crec que devia ser Kapuscinski.