dissabte, 31 de maig de 2008

La Mano de la Buena Fortuna, Goran Petrovic

L’anciana i dolcíssima Natalia i la seva dama de companyia, la Jelena, la noia del barret acampanat i l’olor tendra. La família Lastimera, misteriosos i tristos, amb una ombra massa gran. El jardiner Pokimica, encaparrat i sempre atent. Amb un punt de guardià, vigilant, controlant. Gairebé un policia retirat, se’n diria. El professor Tiosavljevic, estudiós, col·leccionista, curiós, apassionat. La majordoma sorda, Zlatana, entre els aromes dels seus plats deliciosos. El matrimoni de mitjana edat: els amos. I l’Adam, corrector de textos, acabat d’arribar. Ha estat contractat pel matrimoni.

Aquesta estranya comunitat són els habitants d’un univers encara més estrany. Coincideixen, cada un a casa seva, llegint alhora El meu llegat, la novel·la de Anastas Branica, i es troben en els paisatges descrits per ell.

De llibres sobre escriptors de llibres se n’han escrit un bon munt. De llibres sobre llibres d’escriptors no tants. En La Mano de la Buena Fortuna, el protagonista és l’Adam, o potser la Natalia, o potser el mateix Anastas, o potser el seu llibre, o potser ets tu mateix. Vull dir, el lector. És a dir, crec que és el primer llibre que conec del que puc dir que el protagonista és un verb: llegir.

Segons aquesta novel·la, existeix una classe de lectura, si els lectors són prou perspicaços, en la qual hom s’introdueix literalment en el llibre. En pot veure allò que està escrit i allò que està a la vora del que està escrit. Pot passejar pels paratges descrits, però també apartar-se de la trama principal, del rovell de l’ou de l’acció, i tafanejar pels volts. Pot veure els altres lectors i potser saludar-los, potser fins i tot conèixe’ls i travar-hi una relació.

Las lecturas conjuntas, la intuición de la habilidad de desplazarse por el texto como por cualquier otro espacio, de poder toparse con otros que simultáneamente seguían la misma lectura, aunados al hecho de que algunos incluso eran conscientes de lo infinito de este espacio y de cada uno de los visitantes por separado, mientras otros eran totalmente ajenos a esta sensación...

Segons aquesta novel·la podem trobar i conèixer els lectors que llegeixen alhora que nosaltres. Però també segons aquesta novel·la si no es mouen prou sovint els mobles de lloc, s’hi acumula molta foscor al darrera, el vent pot fer sonar les cordes d’una arpa, no es pot fugir mai de la llengua materna i es pot comprar en botigues que han tancat fa anys, si en recordes una descripció prou acurada. I sempre hi trobaràs allò que et faci falta i que no es pot comprar en cap altre establiment de la ciutat.

Acertar y atinar la verdadera proporción de la levedad y la gravedad es el secreto de todas las cosas.

El fet que un amic conegut a través de la lectura, encara que sigui la lectura de blogs, fos qui em regalés aquest llibre fa que m’adoni que aquests són una mica semblants a la lectura conjunta que proposa Petrovic en el seu llibre. Penso, per exemple, en El Quadern Gris i els seus lectors diaris, els comentaristes habituals a qui llegeixo silenciosament i que si aneu seguint sabeu que gairebé ja són una comunitat com la de Mi Legado.

divendres, 23 de maig de 2008

La magnitud de la tragèdia, Quim Monzó

Què us diré del Monzó que no sapigueu a hores d'ara?

El Monzó "versió llarga" no dista gaire del format habitual de contes. El llibre està dividit en capítols, i aquests a la vegada en seccions numerades. No diré que sigui com obrir a l'atzar qualsevol dels seus llibres de relats curts i llegir alguna secció del capítol de la mateixa manera que llegim un dels seus contes... però, què fàcil és notar el gust Monzonià als seus escrits! Les descripcions mínimes i suficients; els parèntesis irrellevants; la observació escrupolosa dels personatges. Els noms compostos. Els grans temes, l'amor i la mort!

Per tant, no us descobriré res de nou del Monzó.

El que sí que és cert és que a cada capítol que acabava es sentia una batzegada, deixant en un punt semi àlgid la història. No obstant, res a veure amb els revés als que ens té acostumats als contes de 4 pàgines i poc més. Potser per això, l'histrionisme de les vides dels personatges és extrem; des del cop de sort que és una erecció constant, a una malaltia irremeiable. Des dels amors absoluts, que duren un dia o poc més, a les aventuretes de llit que farceixen el llibre - i la vida del personatge principal.

Un personatge que m'ha agradat moltíssim és el d'Anna-Francesca, la fillastra adolescent d'en Ramon-Maria. Quina foto tan fidedigne d'una nena de quinze anys! I què bé casa aquest personatge amb l'aureola a voltes surrealista de les situacions, sentiments, desitjos que hi ha al llibre.

dimecres, 14 de maig de 2008

De teves a meves, Pere Calders


"32 contes que acaben més o menys bé"

Tenia un deute amb Calders, perquè feia massa anys que no el llegia. He retrobat un vell amic, dels que saben explicar contes, i dels bons.

Com en el dibuix de la portada, la realitat i allò que hi està per sobre es confonen en els contes, donant lloc a situacions impensables o com a mínim, impensades.

Impossiblement podem passar per alt històries tan surrealistes (en l'origen francès del mot, sur réalisme, per sobre el realisme) com la del conte "Mort a data fixa", o la dels "Estudis per correspondència", en el que els personatges dialoguen amb la mort com si es passegés per casa seva en sabatilles, i prenguessin un cafè tot parlant del temps. O deixar de somriure amb la immensa ironia de contes com "Nit de pau i bones festes", "Sense anar tan lluny" o la colònia catalana de "Quaranta-cinc graus sota cobert" que prepara la nit de Nadal amb coco ratllat, perquè si alguna cosa no cal perdre són les tradicions.

Calders és un dels mestres dels contes, de paraules mesuradíssimes i escenes senzillament tronxants.

Com acostumo a fer, us copio un fragment, que em fa pensar en comentar que Calders va viure exiliat a Mèxic durant 23 anys després de la Guerra Civil.
A Guaraba, que es troba en una zona tropical, hi ha una petita colònia catalana, com a tot arreu. No serviria de res precisar la situació geogràfica, perquè un cop localitzada sobre un mapa (amb penes i treballs), Guaraba té amb prou feines un puntet propi.
És més il·lustratiu recordar que els tròpics són un caprici de la naturalesa, ganes de contradir: quan aquí és hivern, allí és estiu i encara tenen més calor que de costum.

divendres, 9 de maig de 2008

"Ti ricordi di me?" Sophie Kinsella


Què passaria si de cop i volta us despertéssiu un dia i descobríssiu que no recordeu res dels últims 4 anys de la vostra vida? I si a més a més us trobéssiu que la vostra nova vida no té res a veure amb el que recordeu, i us sembla fantàstica?"Com pot ser que les coses hagin canviat tant" Us preguntaríeu?"Com he arribat fins aquí"? Doncs això és el que li passa la protagonista d'aquesta història, la Lexi, una noia que odia la seva vida i s'odia a ella mateixa i un bon dia es desperta amb 4 anys més descobreix que tot ha canviat: ara tot és "perfecte" o, si més no, això sembla.
Seguint la meva fal.lera de llegir llibres en italià Sophie Kinsella em té absolutament captivada, t'atrapa, t'enamora i et transporta cap al món de la seva protagonista i no et deixa anar fins que arribes a l'última pàgina del llibre. El que més m'ha agradat d'aquest llibre és la reflexió que fa al voltant de les decisions que anem prenent al llarg de la vida, com unes o altres et porten a seguir un camí o un altre, i com mica en mica anem formant el que serà el nostre present a partir del nostre passat.

Tot i que és un llibre molt femení el recomano a tothom, Kinsella té un estil divertit, fresc i que no cansa gens a l'hora de llegir-lo.I en italià jo crec que encara és més diverit, no em feu dir perquè!

dijous, 8 de maig de 2008

100 Qüestions per entendre l'atmosfera, Jordi Mazón i Marcel Costa

Aquest llibre no enganya. Es tracta de 100 preguntes amb les corresponents respostes sobre temes relacionats amb tots els fenòmens que tenen lloc a l'atmosfera. És un llibre de molt fàcil lectura, d'una rigorositat científica exquisida i per tots els públics. I una cosa que també m'ha agradat molt ha sigut l'us d'exemples de les nostres terres per explicar els diferents fenòmens. Llegint-lo, no només he aprés molt sobre meteorologia i climatologia sinó també el significat de moltes paraules catalanes que desconeixia.

El que sí que us recomanaria és que no us el llegiu com jo, tot seguit com si fos una novel·la, pregunta rere pregunta. Perquè cada una de les 100 qüestions és completa, amb el que ens podem trobar que per respondre a una pregunta primer ens hagin d'explicar algun altre fenomen del que potser segurament ja haurem llegit l'explicació. Però aquest fet fa que, al meu parer, aquest llibre es converteixi en un llibre de referència i consulta obligat per tothom que tingui un mínim interès a saber què passa al seu voltant.

Sabíeu que un llamp no és el mateix que un llampec? Sabeu perquè el cel és blau de dia i més vermellós quan el Sol està baix? Sabeu com es formen els núvols? I la pluja? I com podem predir el temps que farà mirant al cel? Tot això i més ho trobareu en aquest deliciós llibre.

dimarts, 6 de maig de 2008

Invierno en Madrid, C.J Sansom


Els “amics de Madrid” em van regalar aquest llibre en una visita que els vaig fer, he de reconèixer que ja fa temps, però encara no m’havia pogut posar a gaudir del regal. I val a dir que l’he devorat!

Com em sol passar amb aquesta mena de llibres, em refereixo als best sellers, no puc deixar de pensar que l’escriptor està més pendent de que m’agradi que no pas del que ha vingut a dir. Però tot i així, he gaudit molt amb la història.

Al 1940, en Harry Brett és professor de castellà a Anglaterra, i és reclutat pels serveis secrets per anar a Madrid a acomplir una missió. No s’hi pot negar, però és cert que hi va a contracor. Harry va ser a Madrid al 31, amb el seu amic Bernie. Més tard, en Bernie va tornar a Espanya, es va fer brigadista i va desaparèixer i va ser donat per mort durant la Guerra Civil. En Harry el va buscar, al 37, en una altra visita a Madrid, però va ser debades. De manera que no té cap ganes de tornar a una ciutat que li portarà records tan amargs.

A Madrid, en Harry s’ha de trobar casualment amb en Sandy Forsyth, ex company seu d’escola i actualment col·laborador del règim franquista, i esbrinar què hi ha de cert en els rumors que parlen de la descoberta d’una mina d’or. Gran Bretanya està mantenint un dur bloqueig per tal d’evitar l’entrada d’Espanya a la guerra i l’accés del govern a grans quantitats d’or podria fer que Franco decidís posar-se al costat de Hitler.

Conèixer la Sofia i retrobar la Barbara, la nòvia del brigadista desaparegut, farà que el que havia de ser una missió potser no fàcil però sí senzilla es compliqui d’allò més i porti Harry a conèixer el Madrid devastat per la pobresa, per la por, per la repressió.

El retrat de la misèria de la post-guerra, de la que ens han parlat els avis, els camps de presoners, l’església repressora i mesquina, fins i tot els diplomàtics britànics fent la viu-viu descaradament amb els sectors monàrquics del règim, em penso que deu ser un bon retrat del que passava en aquells moments.

Evidentment, tinc la sensació que els madrilenys gaudiran encara més que jo de llegir aquest llibre. Hi trobaran, em penso, un Madrid que va ser, i en part, segurament, que encara és. Suposo que Madrid també tenia dret a la seva “Ombra del vent”.

divendres, 2 de maig de 2008

Tokyo blues, Norwegian wood, Haruki Murakami

Em prenc la llibertat de tornar a comentar, tot i que la Clara ja havia dit la seva prèviament, Tokyo blues.
Era un Sant Jordi de fa dos anys, que encara no havia tingut el seu torn. Ara mateix al cap hi bullen idees i sensacions inconexes, però miraré d'ordenar-les una mica.

He de dir que he deixat el llibre fa exactament 10 minuts. Fins al moment he anat a cercar al goear Norwegian Wood dels Beatles, i l'he escoltat (no sé si és pecat dir-ho, però ha estat el primer cop). Entenc que aquesta cançó acompanyi el llibre.

M'ha agradat llegir un llibre que no fos d'un autor europeu ni nord-americà. Crec que és una gran experiència. Aquest llibre està descrit delicada i quotidianament, al Japó.

M'ha encantat llegir-hi les notes de traducció a peu, explicant la composició de molts dels plats que van apareixent al llibre. És molt interessant veure les similituds de les vides al temps que les diferències culturals, en un element tan bàsic com el menjar (i m'atreviria a dir que els àpats són espais força importants en aquest llibre).

No diré res nou, perquè tothom qui l'hagi llegit o n'hagi llegit una ressenya, coincideix a dir que és un llibre depriment. I no seré jo qui digui pas el contrari. No obstant, he de dir que el clímax d'aquesta espiral "negativa" són, tot i que sembli una obvietat dir-ho, els seus personatges. Com va dir el Pere al comentari de la Clara, són "personatges perduts en la immensitat de les seves pròpies vides". I jo afegeixo, els qui són més perduts en aquest llibre, són els qui no pensen que tinguin cap "imperfecció" mental.

Com a apunt he de dir que els personatges estan molt ben transmesos. Feia temps que no em passava amb claredat que un personatge no em queia bé, o que em feia ganes de donar-li una bufa a veure si espavilava, o que em causava una profunda inquietud. He tingut sensacions molt intenses, cosa que valoro molt.

El fil argumental es passeja entre l'incertesa i el saber que en qualsevol moment la cosa pot petar, i acabar com el rosari de l'aurora. Penso que l'autor sap mantenir l'atenció, de tal manera que gires les pàgines volent saber què passarà, i secretament sabent cap a on vas. Una mica, crec jo, com els seus protagonistes.


El cert és que acabes el llibre (i ara ja fa 20 minuts que l'he tancat), i hi ha certa sensació de desassossec que inevitablement ha quedat a dins. Com una espiral que deixa de donar voltes sobre si mateixa. Com Watanabe, el protagonista sortint de la seva pubertat, quan als 36 anys escolta Norwegian Wood i rememora de nou la seva història.
Està ple de petites veritats, crueses i també dolçors.

Trenes rigurosamente vigilados, Bohumil Hrabal

Estic a mig llegir Invierno en Madrid, però aprofito un viatge en tren a Córdoba i Madrid per llegir aquest altre llibre que em va deixar el Pere. És curt i crec que encerto més o menys el balanç pes/hores de lectura. Ja sé que el Pere ja el va comentar, però també sabeu que jo mai em sé estar de dir la meva.

La foto de l’autor a la solapa del llibre m’impressiona. El rostre envellit i sever, les mans amb els dits gruixuts. Xucla intensament, un pèl desesperadament, un cigarret i mira fixament algun punt que està a l’esquerra de la càmera. Penso que és estrany veure les mans d’un escriptor.

Llegeixo a la mateixa solapa que va morir als 83 anys, ja senil. Va caure del cinquè pis de l’hospital on s’estava mentre donava menjar als coloms. Em sembla un detall acollonant, no em feu dir per què. Començo el llibre amb una mena de nervis. Tinc la sensació que Hrabal té molt a explicar-me.

Es tracta d’una novel·la molt breu, gairebé un conte llarg, però farcit de personatges entranyables i divertidíssims. Un hipnotitzador que intenta aturar els tancs alemanys quan entren al poble: marxeu, torneu a casa!; un factor d’estació faldiller, murri i vividor que va estampar tots els segells de l’estació al cul de la telegrafista, fent que s'obrís una investigació; el cap d’estació que només s’avé amb els seus coloms i que quan s'enfada crida des del segon pis per no haver de dir les coses a la cara.

Al 1945 en Milos és aprenent a factor d’estació. Quasibé tota l’acció del llibre succeeix en una petita estació de tren a Txecoslovàquia, a l’entorn de l’aparell de telègrafs, les agulles i les vies, els semàfors espatllats i la gàbia de coloms del cap d’estació.

En Milos es reincorpora a la feina a l’estació després dels mesos en què s’ha estat recuperant del seu intent de suicidi. Es va tallar les venes perquè aquella nit en què s'havia de convertir en un home, sota la manta de l’estudi de fotografia del seu oncle, amagat amb la Masa, va donar un nou sentit al cartell de l’entrada de la botiga de revelat de fotos: en cinco minutos, listo.

Els trens rigorosament vigilats són aquells que duen soldats i armament alemanys, cap al front, o de tornada cap a casa. D’est a oest, per les vies 2, 4, 6, 8, 10 i d’oest a est, per les vies 1, 3, 5, 7, 9.

Los alemanes eran unos locos. Yo también estaba un poco loco, pero a mi propia costa, en cambio los alemanes estaban siempre locos a costa de los demás.

Cap dels treballadors del ferrocarril sent massa simpatia pels alemanys, però la resistència té moltes formes, fins i tot per al Milos. La del jove il·lusionat i ingenu, la del mordaç vigilant de trens, la de l’home que arrisca la vida.

Com s’ho fa Hrabal per barrejar en tan poques pàgines tanta tendresa, ironia mordaç i un drama tan gran, no m’ho pregunteu a mi, perquè encara no ho entenc. Correu a buscar el llibre, que val molt la pena.