Extremely loud & incredibly close, Jonathan Safran Foer

No sé si això és trampa o què, però m'ha semblat que afegir un comentari a l'entrada de l'Anna, de fa més d'un mes, no el veuria ningú i no tenia massa sentit, o sigui que exposo aquí la meva opinió.

Primer, alegria absoluta perquè el blog dóna els seus fruits, ja que estem començant a intercanviar recomanacions i impressions sobre els llibres que llegim, com m'agrada!!

Concretament sobre Safran Foer, diré que el llibre m'ha agradat molt, tot i que els adjectius que em vénen al cap són estrany, exagerat, trist, estrany, estrany...

Em sembla curiós que ni l'Anna, ni el Pere en el seu comentari fessin cap al·lusió a la manera com es presenta el llibre. Vull dir, a tot el joc gràfic que acompanya la història. No ho heu fet perquè creieu que és important la sorpresa? Bé, en tal cas no xafaré jo la història, però sí que diré que és una presentació i un ús de la impressió molt original, tot i que encara estic decidint què contesto a la pregunta que em va fer l'Esteban de si trobava que hi ajudava o més aviat feia nosa.

Pel que fa a la història en sí, us remeto al que en van explicar l'Anna i el Pere. Estic d'acord que el llibre té moltes lectures, i que gairebé és com una nina russa, amb històries dintre de les històries dintre de les històries dintre de la història. Afegiré que he trobat una mica exagerats els personatges, però que m'han captivat, que l'Oskar no me'l crec però que m'encantaria creure-me'l, que l'àvia m'ha fet plorar molt i molt, que la mare, que gairebé no surt, també m'ha fet plorar, i que m'encantaria dir-me Black i que l'Oskar m'hagués vingut a visitar.

Em penso que sí, que us recomano que el llegiu. Gràcies per la recomanació i pel préstec, Pere!