La pell freda, Albert Sánchez Piñol

"La filosofia i l'amor es reserven combats a esferes invisibles. Però la guerra i el genitalisme són un cos a cos únic."

Abans de dir res d'aquest llibre, que crec que ja he dit alguna part citant-ne aquesta frase, he d'explicar per què m'ha agradat. No té a veure amb l'argument o els temes de fons. Té a veure amb el temps; aquest cap de setmana he tingut la oportunitat de tenir unes quantes hores buides, al cel, i les he aprofitat per engolir La pell freda. Ha estat una oportuntiat única, perquè feia anys i panys que no podia destinar el temps a llegir i prou, llegir. Més enllà de les meves consideracions envers el llibre, he de dir que aquesta és la manera, i no cap altre, de viure la obra. Em sap greu perquè mai tinc deu hores seguides per dedicar-me a unes pàgines, que no siguin les del word a la feina o les que continguin conceptes econòmics a la universitat. Però el cert és que el resum d'idees és molt més clarivident quan les tens totes el cap, i no esparcides per incontables mitjes hores d'abans d'anar a dormir.

Dit això, confirmaré que sí m'ha agradat. El que més m'agrada és que m'hagi sorprès que m'agradi. Jo, tot i llegir literatura infantil força sovint (sic!), sóc una crítica atroç amb els llibres de "gent gran". En gran mesura, perquè no són capaços de sorprendre'm.
La sorpresa rau no en l'argument, que és previsible al cent per cent (i crec que és previsible perquè ha de ser-ho, per donar-li sentit a la història que en definitiva se'ns està exposant). És previsible com la vida, perquè la novel·la necessitava ser-ho per a exemplificar el que s'hi va traspuant.

Aquesta ressenya és una divagació mental, talment com el llibre ho és. Potser van ser les alçades que estimulaven la meva capacitat de comprensió, però de veres que he trobat, satisfactòriament, una diversitat de temes diferents, tractats en aquest llibre. La cita que hi ha a dalt de tot n'és una referència ben clara, però és que trobo que considera un bast nombre de temàtiques humanes: la identitat, la passió-possesió (envers les persones, envers les nacions), la capacitat de comprendre, la capacitat estratega, el límit difús entre els emocions i els desitjos, l'espiral anomenada "vida", la ínfima representació que suposa la persona enfront a la redundància aclaparadora dels fets.

Pel que fa a la seva estructura, considero que té un estil força rígid. La veritat és que al principi em va costar una mica llegir-me'l. És d'aquells llibres als quals has de parar atenció per no perdre detall; no tant del fil argumental, com del que s'està coent al fons de l'olla, en aquelles línies. És una versió dura del que seria un Coelho, il·lustrador de pensaments profunds amb exemples fàcils. No obstant, a mesura que avançava la lectura i tenia present la "dificultat" afegida que calia tenir en compte, tot era fàcil i més embolcallant, en definitiva. Per tornar-se'l a lllegir, vaja.
La descripció és, al meu parer, totalment encertada; senzilla i concisa, gens recargolada ni embafadora.

Simplement, cal llegir-lo. Si pot ser, en un cap de setmana, per sentir-lo. Per trobar-hi els quès. Perquè me n'adoni si és cert que fer tants kilòmetres en tants pocs dies em fa ser una crítica benevolent...