diumenge, 25 de gener de 2009

El antropólogo inocente, Nigel Barley

I per fi em poso al dia de les ressenyes que tenia pendents ! "El antropólogo inocente" me'l vaig acabar tot just la setmana pasada. Aquest llibre ja havia estat comentat prèviament per l'Anna i espero amb fruïció el post que farà l'Eva un dia d'aquests.

I mentre l'esperem, què puc dir d'aquesta crònica? Doncs que m'ha resultat realment molt interessant. No només per l'anàlisi purament antropològic del poble dels Dowayo al Camerun sinó també per les reflexions sobre la investigació bàsica al mal dit primer món i també sobre el paper de l'ajuda a l'Àfrica dels païssos desenvolupats. En aquest sentit em va impressionar bastant l'encontre que va tenir Barley amb un enginyer agrònom alemany que tenia com a objectiu fomentar el cultiu de cotó de cara a l'exportació:
"Esta materia se comercializa a través de un monopolio estatal y de ella se obtienen unas divisas muy necesarias, por eso su producción está muy protegida por el gobierno central. ¿Había tenido éxito? Mucho: en realidad la gente se había dedicado tanto al algodón que habían dejado de cultivar alimentos, los precios se habían disparado y el hambre sólo había sido evitada gracias a la intervención de la Iglesia. Por extraño que parezca, no daba la impresión de hallarse en absoluto deprimido por esta consecuencia, sino que más bien la interpretaba como un signo de que el algodón había echado raíces en el país."
En quants altres llocs del món haurà passat o està passant alguna cosa similar?

La lectura del llibre és molt amena i està plena d'anècdotes molt divertides sobre tot el que li va passant a l'Àfrica, des dels seus encontres amb els laberints burocràtics fins als diversos problemes de salut que va patint al llarg dels mesos que passa en terres africanes.

Hi ha molts trossos que remarcaria i transcriuria aquí en el blog, però deixeu-me que només n'hi posi dos, relacionats amb el que deia abans. El primer sobre la recerca bàsica:
"La principal dificultad reside aquí, igual que en otras áreas, en explicar por qué el gobierno británico considera provechoso pagar a sus súbditos jóvenes cantidades bastante importantes de dinero para que se vayan a zonas desoladas del mundo con el supuesto cometido de estudiar pueblos que en el país son famosos por su ignorancia y atraso"
Y el segon, que és purament antropològic té a veure amb el mapa de la zona que en Barley tenia:
"El mapa despertó una gran curiosidad en los dowayos, que no llegaron a comprender jamás sus principios lógicos y me preguntaban dónde se encontraban aldeas en las que yo no había estado nunca. Si les contestaba, seguidamente me preguntaban el nombre de las personas que vivían allí; no llegaron a entender nunca por qué podía responderles a lo primero pero no a lo segundo"
Com veieu, l'estil és molt agradable i la lectura molt interessant i a la vegada entretinguda. I no us perdeu la dedicatòria del llibre, la trobo molt significativa.


Camí de Sirga, Jesús Moncada

Aquest llibre me'l vaig acabar a finals de l'any passat i sense cap mena de dubte em va semblar el millor llibre de tots els que havia llegit. I axò que durant el 2008 em vaig llegir llibres que em van agradar molt i molt (Slaughterhouse 5, Memorias de Adriano, Edipo Rey, Catch-22).

Si me'l vaig començar va ser bàsicament per la bona reputació del llibre, ja que el seu argument és d'aquells que a priori a mi no em diuen res. Tracta de la història del poble de Mequinensa i dels seus habitants al llarg del segle XX, prenent una mica com excusa el procés de destrucció del poble arrel de la construcció de l'embassament de Mequinensa al riu Ebre. L'autor ens fa saltar continuament del present (anys 70) cap al passat, explicant-nos la història del poble que va reeixir gràcies a la indústria minera i a la gran demanda de carbó deguda a la primera guerra mundial. És també un llibre sobre la història dels llaüts i de la navegabilitat de l'Ebre i com d'importants eren els camins de Sirga. En el llibre també trobem una gran crònica social del que era la Catalunya de principis de segle i de com aquesta va anar evolucionant. Com els burgesos tenien el seu cafè diferenciat del dels seus obrers, com aquestes relacions van canviar durant la República, com els patrons es van revenjar després del triomf dels nacionals.... I tot amb uns personatges de carn i ossos, esplèndidament construïts, entranyables, odiosos, patètics, heroics....

Tot el llibre m'ha captivat absolutament, i després de tants dies d'haver-lo acabat em costa trobar algun fragment per reproduir aquí (al ser un llibre de la biblioteca no el vaig subratllar i no em vaig anar apuntat res mentre el llegia). Però el que sí que recordo que em va agradar especialment és la manera en què Jesús Moncada explica els fets més remarcables de la Guerra Civil (i de la República) sense explicitar-los, recorrent a imatges amb una gran força poètica. En especial recordo el moment en què el llaüt d'en Nelson està remuntant l'Ebre de tornada a Mequinensa i comencen a veure com tot d'escultures d'esglésies van flotant Ebre avall.

En definitva he trobat que és un dels millors llibres que he llegit, com diu la coberta: un gran clàssic de la literatura catalana. Està esplèndidament escrit i la seva lectura pausada m'ha proporcionat grans moments de plaer lector. Us el recomanao vivament a tots.

dimarts, 20 de gener de 2009

La Fórmula Omega. Una de pensar, Rafael Reig

Ja fa temps que segueixo amb molt entusiasme el que Rafael Reig publica a la xarxa, al seu blog (que trobo fantàsticament reflexiu, divertit i tendre) o a les Cartas con respuesta de Público (habitualment divertit, no sempre tant reflexiu i, per descomptat, poc tendre). I tot i això, em feia recança d'agafar una novel·la seva. 
Fixeu-vos:
“Hay poemas como largas tormentas: dejan demasiados charcos.”
“Leeremos a escondidas, como se debe leer: con placer culpable, con corazón alegre, sobresaltado e insurrecto, y para ir al infierno de cabeza.”
“Como suelo decir, para pensar hay que arriesgarse a no tener razón.”
“De Cali recuerdo el colegio, la casa, la colección de sombreros de mamá, una vez que jugaba en un parque, un libro de aventuras que leí una noche.

Me recordaba a mí mismo leyéndolo al lado de una ventana, pero hace unos años encontré el libro y me di cuenta de que ésa era una ilustración del propio libro (un niño leyendo bajo la ventana). Me había convertido en personaje de cuento.

-Cuando yo leía de niño libros ni se me pasaba por la cabeza hacerme escritor -explicaba el otro díaOrejudo en la universidad de los Andes-. Lo que yo quería era ser personaje. Yo quería ser Julián o Dick, tener mi perro Tim, y un viejo cobertizo, y merendar pastel de carne y cerveza de jengibre, pero mi madre no me la daba. En los años sesenta, en la calle Sáinz de Baranda, no se conseguía con tanta facilidad
 cerveza de jengibre. Un niño que lee quiere ser un personaje, es que ni se le pasa por la cabeza identificarse con el autor. ¡Cómo iba yo a identificarme con Enid Blyton, coño, tendría que haber sido un pervertido!

Sólo con los años uno se resigna a ser el autor, qué remedio, cuando comprueba que es imposible vivir aventuras con viejo cobertizo y cerveza de jengibre (que no es más que ginger ale, según deduje hace poco).” 

(Espero que em perdonarà l'autor que no posi més que un enllaç als articles dels que he tret les frases, perquè tinc el mal costum de conservar les frases anotades, però no les referències.)

El que vull dir és que em dóna la sensació que escriu en píldores concentrades. Idees ben apretades i embolicades en poques paraules, són gairebé com vinyetes de còmic. Són idees que només els falta posar-se de peu i caminar. 

La meva por era que 190 pàgines de Reig em causessin un empatx. 

Però a vegades les coses van com van i acabes obrint un llibre com de casualitat. Per la casualitat de que visites un amic i et trobes el llibre al bolso en sortir de casa seva. La Fórmula Omega. Una de pensar. I mira que no ho sembla, perquè no té aquesta pinta sesuda, no té més de mil pàgines i l'edició té color groc, que fa com de poc de novel·la de pensar. No ho sembla, perquè fa gràcia i té aquesta manera de parlar i dir, com qui no vol la cosa. Però sí. Va de pensar. Vull dir que jo passejava pel llibre tan tranquil·la quan de sobte, cap a la pàgina 70, em vaig adonar que calia posar una mica més d'atenció. Calia llegir als marges del llibre, en aquell espai que queda entre les lletres i la vora de la pàgina, i també en els pocs segons que trigues en girar la pàgina, perquè just quan no mires es qun passen les coses importants.

Normalment, que em passi això, que un llibre m'exigeixi atenció cap a la meitat en lloc de cridar la meva atenció des de bon principi, és motiu suficient perquè l'abandoni. Com que aquest venia tan ben recomanat, li vaig donar una segona oportunitat. El vaig recomençar (no ho havia fet mai, de recomençar un llibre, però a llegir sempre n'estem aprenent). 

De manera que em vaig asseure bé, em vaig refer la cua del cabell, i vaig tornar a obrir la “Carta de Ajuste”. O sigui, el capítol Zero, atenta Eva, sintonitza, que t'explico de què va això. 
La idea original del grupo de docentes partía de un hecho conocido: que la vida, esta vida, resulta inaguantable para la mayoría de las personas.
Sus investigaciones revelaron que lo que hacía la existencia tan difícil de soportar no eran las adversidades, como se había creído hasta entonces. Al contrario, comprobaron que las personas eran capaces de sobreponerse a n+1 magnitudes de tragedia. Enfermedades, muerte de seres queridos, irreparables pérdidas materiales y morales, bancarrotas, divorcios, conflictos bélicos..., lo mismo daba. Siempre salían adelante.
A lo que no sabían cómo enfrentarse, en cambio, era a la vida corriente de todos los días. No podían con ella. Curioso, ¿verdad? Pues los experimentos no dejaban lugar a dudas: era la vida lo que no tenía arreglo.
La propuesta del grupo informal consistía en convertir a la totalidad de la población en agentes secretos. A cada individuo se le asignaría una peligrosa misión y una falsa identidad para llevarla a cabo. Según sus hipótesis, si alguien actuaba, por ejemplo, como albañil, en lugar de ser de hecho albañil, no se sentiría tan descontento de sí mismo. Ventaja adicional (que no pasó inadvertida al DS): a un agente secreto no se le iba a ocurrir nunca ponerse a organizar una huelga. El albañil de nuestro ejemplo viviría su vida corriente (inaguantable), pero lo haría por motivos de seguridad (con el entusiasmo que despiertan las auténticas aventuras).
I aquesta ve a ser una mica la idea. Unes quantes històries, cada una un disbarat més gran que l'anterior, però que van prenent sentit (o el van perdent definitivament) a mida que s'entrellacen. Amb traça, amb sentit de l'humor, i amb aquest estil que deia: idees en poques paraules i sense acabar de desenvolupar, com per deixar-te espai per a pensar, aparentment poc endreçades, com una sobretaula massa llarga, d'aquelles que quan marxes en cotxe amb la teva parella encara vas discutint algunes de les idees que has recollit de sobre les tovalles tacades de cafè i cava. 

De fet, la novel·la m'és impossible de resumir. És massa complexa. Si em preguntes de què va, no t'ho sé dir. Hi ha una revolució a la televisió. Els personatges secundaris han pres el país per la força, ara imposen les seves lleis, han decretat l'abolició dels primers plans, i els personatges protagonistes o fins i tot els secundaris resultons que els feien el joc per uns minuts més de pantalla són perseguits i s'han d'exiliar a Madrid, ple de telespectadors, aquests sers incomprensibles i mig cecs, que viuen sense banda sonora, sense saber si aquest instant està determinant el seu futur per sempre, sense imatges ralentitzades que els indiquin que la cambrera que ara els serveix un cafè serà la mare dels seus fills. En el Madrid dels telespectadors, els habituals del Club Gambito de Dama, comandats per Claudio Carranza von Thurns, Maestro Internacional de la FIDE, cerquen, com tothom (inclosa la CIA) la Formula Omega, la que ha de desvetllar tots els secrets, la veritat definitiva, que segons sembla estava amagada a l'ADN de Crist i que la humanitat vam deixar escapar per tontos i que sembla ser que està amagada de nou als moviments de les negres d'una partida d'escacs, just allà tan tranquil·la, per ser trobada. Enmig de tot això, el pobre antiheroi Antonio Maroto, que juga sol a escacs i compon problemes de mat en tres, s'uneix al Club en la cerca, que acaba tenint una inverosímil relació amb els revolucionaris de la televisió. 

Heu pillat algo? Doncs per això a la pàgina 70 vaig haver de tornar a començar. 

I tot i això, excessivament complexa, artificiosa gairebé, diria que m'ha agradat bastant. Perquè algunes idees em van semblar transgresores (ho són?), perquè efectivament em va fer pensar i em va deixar espai per fer-ho i perquè és molt molt divertida. Reconec que no us la recomanaré amb l'entusiasme amb el que a mi me la van recomanar. Però si hi caieu per casualitat, obriu bé les orelles i agafeu-vos fort, que vénen curves. Ah!, i, insisteixo, no us perdeu el seu blog

diumenge, 18 de gener de 2009

Hisòries Imprevistes de Roald Dhal



Tot i que la portada del llibre pot fer una mica de por, no sé per què em vaig sentir temptada d'agafar-lo de la Biblioteca. Potser per l'autor ( que m'encanta ) o potser perquè sempre m'han agradat els llibres-novel.la que narren històries curtes i curioses. I aquest n'és un clar exemple.
Les petites històries ( de no més de 20 pàgines ) expliquen coses que els passen gent curiosa, que fa coses curioses,i tenen finals inesperats, per mi algunes vegades previsibles, no sé si per la meva ment reacargolada o perquè realment són previsibles de debò. Vosaltres mateixes m'ho direu si us el llegiu ;)
De totes maneres us el recomano, ni que sigui per la bona estona que et fa passar i la intriga de no saber mai com s'acabaràn les històries. Relament aquest home és genial!!

dimarts, 6 de gener de 2009

Freakonomics, Steven D. Levitt & Stephen J. Dubner

Molt temps després que l'Anna comentés aquest llibre em vaig decidir a comprar-lo i lògicament (o no tant) a llegir-me'l. Tal com es deia en el post anterior es tracta d'un escrit en que es busquen relacions causa-efecte a partir de quantitats ingents de dades. I realment hi ha relacions d'aquestes que sorprenen i molt, però a la vegada penses: clar, és lògic. Des del meu punt de vista absolutament profà en la matèria, l'autor aconsegueix convèncer-me dels seus raonaments i a més ho fa amb un estil ben amè i distret, amb el que la lectura del llibre és força agradable. Tot i que a vegades es fa un xic reiteratiu.

En la meva versió hi ha tot de material extra com algunes de les columnes del New York Times que els autors escriuen regularment i alguns extractes del blog que mantenen. Això, apart de mantenir el llibre en la més estricta actualitat dóna una mica la sensació d'estar davant un llibre que no s'acaba mai, que està constantment reescrivint-se i reinventant-se. En que acabarà? En un llibre-blog o en un blog-llibre?

Però el que m'agradaria destacar més del llibre no és aquest aspecte ni les múltiples relacions causa-efecte que descobreix, sinó la capacitat d'extreure informació raonada i objectiva de les dades. I això, en Levitt ho aconsegueix fent-se les preguntes adequades. Sembla una obvietat però si un està intentant resoldre la pregunta equivocada pot arribar a conclusions errònies o a un cul-de-sac. En ciència, ja sigui economia o física, és importantíssim saber plantejar-te adequadament el problema que vols resoldre. I potser per això el món sembla tant perdut avui dia, perquè no crec que s'estigui plantejant les qüestions ni els reptes adequats.